El servei ferroviari a la línia R13 no és només una qüestió de mobilitat: és una evidència de desigualtat territorial que afecta la vida de milers de persones. Com alcaldessa de Valls, i juntament amb l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Valls i de l’Alt Camp, portem mesos advertint que la situació és insostenible i que el territori mereix un servei públic digne, segur i competitiu.

Vaig convocar una cimera d’alcaldes de la línia R13 amb l’objectiu de crear un front comú de territori per reclamar un servei ferroviari de qualitat. Resoldre la situació de la falta de trens, és una decisió política i no tècnica.

Per això vaig convocar una cimera amb els alcaldes dels municipis de la línia R13 i els presidents dels consells comarcals de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Tarragonès, una trobada a Valls amb l’objectiu de crear un front comú de territori. La nostra finalitat és clara: defensar la ciutadania davant d’un servei ferroviari que no respon a les necessitats de mobilitat i posar fi a un greuge comparatiu que afecta la qualitat de vida de centenars de milers de persones.

Aquest front comú representa tots els municipis on la R13 presta servei directe: Vimbodí-Poblet, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Vilaverd, la Riba, Picamoixons, Valls, Nulles, Bràfim, Vilabella, Salomó i Roda de Berà, així com les poblacions properes que utilitzen aquestes estacions. És una àrea que suma prop de 80.000 habitants, tots afectats per l’escassetat de trens i els horaris incompatibles amb la vida laboral, educativa i social.

El contrast amb el passat és dolorós. Fa quaranta anys hi circulaven dotze trens per sentit, amb un trajecte Valls-Barcelona de només 59 minuts. Avui, quatre trens i un temps mitjà d’1h i 30 minuts. Hem retrocedit en servei i en qualitat.

Avui, només disposem de quatre trens per sentit entre les nostres comarques i Barcelona. Per a aquest territori, amb desplaçaments constants i creixents, aquest servei és manifestament insuficient. I els horaris actuals no permeten arribar a temps al matí ni tornar al vespre de manera raonable. La manca de solucions concretes limita la vida quotidiana de milers de persones i posa en evidència una situació que ja dura dècades.

El contrast amb el passat és dolorós. Fa quaranta anys hi circulaven dotze trens per sentit, amb un trajecte Valls-Barcelona de només 59 minuts. Avui, quatre trens i un temps mitjà d’1h i 30 minuts. Hem retrocedit en servei i en qualitat. I ho hem fet mentre l’AP-7 s’omple cada dia, mentre es reclama reduir emissions i fomentar la mobilitat sostenible. No té cap sentit demanar canvis d’hàbits si no s’ofereix una alternativa real.

Durant les obres a Roda de Berà es va demostrar que la línia pot assumir més trens, amb horaris competitius. Però, en lloc de consolidar aquesta millora, el servei ha tornat a la mínima expressió. Aquesta realitat és un problema de decisions polítiques, no tècniques.

El tren no és un luxe. És una eina de progrés, d’igualtat i d’oportunitats. I aquest territori, que sempre ha treballat, que sempre ha fet la seva part, mereix que el país respongui.

A més de la freqüència, cal posar atenció a la seguretat i la dignitat de les estacions. Encara avui, viatgers han de creuar vies a peu, les andanes no són accessibles, les estacions es tanquen durant l’horari de circulació dels trens i els sistemes d’informació al viatger funcionen de manera precària. Són obstacles reals per a persones grans, famílies, viatgers habituals i persones amb mobilitat reduïda. Aquesta situació seria inadmissible a qualsevol altre territori del país.

La reivindicació que fem no és extraordinària ni maximalista. És una reivindicació d’equitat. Altres ciutats del país amb poblacions similars o més petites disposen de serveis molt més freqüents i eficients.

En la trobada a Valls vam constatar que només amb unitat i fermesa podrem situar la R13 al centre de l’agenda política i aconseguir respostes concretes. Vam comprometre’ns a portar la reivindicació als plenaris municipals, instar les administracions competents a garantir una millora efectiva del servei abans del primer trimestre de 2026, i establir accions coordinades si no hi ha resposta. La resignació no forma part del nostre vocabulari.

La reivindicació que fem no és extraordinària ni maximalista. És una reivindicació d’equitat. Altres ciutats del país amb poblacions similars o més petites disposen de serveis molt més freqüents i eficients. Nosaltres només demanem el mateix: poder estudiar, treballar i viure amb les mateixes oportunitats.

El tren no és un luxe. És una eina de progrés, d’igualtat i d’oportunitats. I aquest territori, que sempre ha treballat, que sempre ha fet la seva part, mereix que el país respongui.

Som un territori que no es resigna. I aquesta vegada, no descansarem fins que la R13 deixi de ser un problema i es converteixi en allò que hauria d’haver estat sempre: una porta oberta al futur.